Manual de conversa

La gramàtica prevé les mentides

Cada llengua té les seves pròpies singularitats. Encara que hi ha algunes amb particularitats que les fan úniques a tot el món. Dins d'aquest grup hi ha el trio . El trio és la llengua d'uns indis de Sud-amèrica. La parlen al Brasil i Surinam prop de 2.000 persones. És la gramàtica el que fa d'aquesta llengua un cas únic. Ja que força als parlants a dir sempre la veritat. El responsable d'això és un sufix anomenat ‘frustratiu’. En l'idioma trio, aquest sufix s'afegeix als verbs. I revela el grau de veracitat d'una oració. Un senzill exemple ens mostrarà el seu funcionament exacte. Prenguem l'oració El nen se'n va anar a l'escola. En trio , el parlant ha d'afegir un determinat sufix al verb. Gràcies a aquest sufix, el parlant pot informar si ha vist al propi nen. Però també pot expressar que ell només sap que el nen va anar a l'escola perquè altres ho han dit. O fins i tot, amb el prefix, el parlant pot donar a entendre que ell sap que el que està dient és una mentida. Així, el parlant es veu obligat a haver de comprometre's sobre el grau de veracitat de la informació que està expressant. En resum, ha d'informar als altres quanta veritat creu ell mateix que hi ha en la seva declaració. De manera que no pot mantenir un secret ni ocultar informació. Si un parlant de trio omet el sufix, es considera un mentider. La llengua oficial de Surinam és el neerlandès. Les traduccions de neerlandès a trio són bastant problemàtiques. Perquè la majoria dels idiomes són molt menys precisos que el trio. Li donen al parlant la possibilitat de ser ambigu. Per això els intèrprets no sempre presten atenció al grau de compromís del parlant amb la veracitat de les seves pròpies paraules. La comunicació amb els parlants de trio es fa així difícil. No seria útil l'existència del frustratiu en la resta de llengües? I no només en el llenguatge dels polítics...